Saltar a continguts

ASSOCIACIÓ AMICS DE L'ÒPERA DE GIRONA

Navegació

Menú principal

Notícies

07/02/2015
La venjadora que volia la mort de la mare. Ressenya d’una Elektra al Deutsche Oper Berlin

 Hem tingut ocasió d’assistir a una representació, amb un interessant muntatge, de l’òpera Elektra de Richard Strauss. L’oferta, en primera representació, s’oferia el 4 de febrer del 2015 a Berlin per la Deutsche Oper. Bona entrada i satisfacció per part del públic al final de la sessió.

Un detall del muntatge Ampliar imatge

             Elektra fou la primera de les felices col·laboracions del compositor amb el llibretista i dramaturg Hugo von Hofmannsthal, basant-se un una readaptació teatral del clàssic de Sòfocles que s’havia ofert en teatres el 1903: Strauss va veure una de les funcions i de seguida va tenir clar que el material dramàtic havia de ser la base per a una seva obra.  L’òpera fou estrenada el 1909 a Dresden.

            Pel que fa a la música de Strauss, Elektra representa la seva incursió més agosarada en els nous llenguatges que obren el segle XX. Hom pot apreciar d’entrada una orquestra engruixida en efectius a la ja de per si nodrides formacions instrumentals que utilitzà el compositor. Elektra havia de mostrar una dislocació emocional basada en el sentiment de venjança. Ens parla de la terrible revenja d’una filla que ordeix constantment la mort de la mare (Clitemnestra) per tal de reparar l’assassinat del pare (Agamèmnon) a mans d’aquesta i del seu amant (Egist). Per tant, el recurs freqüent de la partitura a les dissonàncies i a esclats sonors, tenen la seva raó de ser en una veritable tragèdia, ressaltant en un sentit expressionista les emocions dels protagonistes. Recordem que l’expressionisme era l’estil emergent a l’Alemanya de principis del segle XX.

            L’argument narra la fúria visceral de venjança que posseeix a la protagonista.   L’acció es consuma plenament en un únic espai i en un sol acte, amb una durada un xic inferior a les dues hores, amb la presència constant en escena de la protagonista, aspecte que fa especialment esgotador el rol d’Elektra per a la soprano principal. La dura feina va ser assumida per Catherine Foster, amb grana prestacions, mantenint la intensitat en tot moment i amb una dicció precisa malgrat les dificultats del paper. Perquè no fos dit quer la protagonista no estava present tota l’estona, la direcció escènica la fa aparèixer, discretament amagada, però present, ja des dels sis minuts de la primera escena, moment que la soprano es podria estalviar segons les indicacions del guió. Crisòtemis, la germana que no vol implicar-se en el pla de venjança ja que el seu ideal és el matrimoni, va ser assumida per Manuela Uhl amb solvència. El paper de Clitemnestra va ser exercit per Waltrud Meier, que potser no va fer lluir tant com podia la perversa i turmentada reina. L’Orestes de Tobias Kehrer va sonar amb potència i agradable veu per al germà venjador. Egist, l’amant reial covard i oportunista, va ser representat per Reinerd Golberg. La direcció musical va estar en mans de Donald Runnicles.

            Val la pena comentar l’escenografia. Va resultar en general efectiva, dins d’una gran sobrietat, gairebé minimalista. El vestuari contemporani malgrat que tot plegat tenia un aire de cronologia imprecisa. El que havia de representar el pati d’un palau micènic s’assemblava força a un gran abocador. Els residus, però, eren tan sols suggerits en el principi de la representació. El parquet de l’escenari estava totalment omplert de terra, cosa que permetia intuir com els protagonistes  deambulaven per un cert fangar. El recurs resultava expressiu però, sobretot al principi, dificultava el moviment de les actrius, enfonsades sempre fins a mitja cama. Especialment encertat resultà l’escena final en la que Elektra, ja sadolla de la seva venjança, ens diu el llibret que ha d’embogir en una dansa frenètica que acaba amb la vida de la protagonista. Evidentment, aquest sempre és un moment difícil d’executar per la protagonista, no necessàriament una contorsionista,  i ja esgotada per més d’una hora i mitja de declamats expressius i a gran potència vocal. L’escenògraf, Kirsten Harms ho resol amb la intervenció d’una breu i efectiva dansa de mitja dotzena de dones que encarnen el paroxisme del moment amb uns cossos que  es retorcen i penetren en el terra, suggerint, potser, cucs: suggeriment ben adequat per a una història de degradació terrible dels sentiments humans.

             joan manel barceló sitjes