Saltar a continguts

ASSOCIACIÓ AMICS DE L'ÒPERA DE GIRONA

Navegació

Menú principal

Recomanacions musicals

Imatge de complement
Ampliar imatge
Programació Operabus de fi d'any i fins final de la temporada 2017-18
Programa de sortides pendents

    Es tracta de sortides obertes entre Girona i el Liceu promogudes pels Amics de l'Òpera de Girona


 Podeu consultar el document annex

Imatge de complement
Ampliar imatge
I NO LA DE MÈRIMÉE, I NO LA DE MÉRIMÉE

 

No, no us penseu pas que avui anem ha fer un estudi sobre aquella “Carmen de España” popularitzada per les folklòriques, la Carmen que seguirem però, tampoc té a veure amb la novel·la del francès ja que tant l’una com l’altra tenen especialistes més experts per comentar‐les. La Carmen d’avui es obra dels lletrista americà OSCAR HAMMERSTEIN II i tenint en compte la seva procedència, no podia tenir un nom més apropiat a l’hora de batejar‐la que el de CARMEN JONES.

OSCAR HAMMERSTEIN II (1895‐1960) ha passat a ser història del teatre musical americà sobre tot per la seva col·laboració com a lletrista al costat del compositor RICHARD RODGERS aconseguint que, actualment, sempre que s’anuncia una representació dels seus grans èxits el nom de la parella RODGERS & HAMMERSTEIN II surti al davant del títol, per més que es tracti de clàssics, com OKLAHOMA (1943) –la seva primera col·laboració‐, CAROUSEL (1945), SOUTH PACIFIC (Al sud del Pacífic) (1949), THE KING AND I (El rei i jo, el 1951) i molts d’altres, fins arribar o aquell èxit extraordinari que va ser tan al teatre com al cinema THE SOUND OF MUSIC (Somriures i llàgrimes, del 1959). Abans de la irrupció d’aquesta genial parella –van ser presentats el 1940‐, RODGERS s’havia fet un gran prestigi com a compositor al costat del lletrista LORENZ HART, però la inestabilitat i sobre tot el profund alcoholisme de HART feia cada cop més difícil la col·laboració, que es va trencar desprès de crear 28 comèdies musicals i més de 500 cançons.

HAMMERSTEIN II però, tampoc venia de buit ja que havia estat lletrista amb reconeguts compositors, sobre tot d’opereta, amb els que havia tingut grans èxits: ROSE MARIE (amb Rudolf Friml), LA CANÇO DEL DESERT I LLUNA NOVA (amb Sigmund Romberg), i, sobre tot, SHOW BOAT que nosaltres coneixeríem com a MAGNOLIA (amb Jerome Kern). Però no tot han de ser èxits, i desprès de 11 estrenes teatrals que van ser 11 decepcions, una nit de 1934, sol a la seva casa de Pennsylvania, li va venir al cap que es podria fer un “bon casament” amb la música de BIZET amb un llibret i unes noves lletres. Es posà mans a l’obra i el resultat va ser aquesta CARMEN JONES estrenada al Broadway Theatre, de Nova York, el 2 de desembre de 1943, quan feia nou mesos que s’havia estrenat OKLAHOMA en un teatre molt proper. CARMEN JONES va aconseguir arriba a les 502 representacions, cosa que es pot considerar un gran èxit –OKLAHOMA establiria nous rècords‐ en els musicals estrenats per aquells anys.

 

Tot i mantenir intacta la música de BIZET, a l’hora d’elaborar el llibre de CARMEN JONES els canvis fets per HAMMERSTEI II són considerables. Trasllada l’acció de Sevilla  un poble de Carolina del Sud. Carmen en comptes de fer-ho en una fàbrica de tabac treballa  en una factoria de confecció de paracaigudes. L’acció té lloc en els dies de la II Guerra Mundial. Joe  (Don José) es un caporal del exèrcit de l’aire que ha deixat una xicota que es diu Cindy Lu  (Micaela) al poble. I el torejador (Escamillo) ara és un boxejador que es diu Husky Miller. Tots aquests canvis haurien estat ben acceptats fins i tot pels més puristes, però HAMMERSTEIN II va voler anar més enllà i va fer que l’obra fos interpretada per un “all black cast”, és a dir, un repartiment format totalment amb gent de color, un fet que ja havia produït gran rebombori quan l’any 1935 els germans GERSHWIN havien estrenat PORGY & BESS. Una altre element a tenir en compte és que HAMMERSTEIN – ja ho havia fet amb les lletres de SHOW BOAT (“OL’ man river” en comptes de “Old man river”)‐, feia servir sovint el llenguatge “negre vernacular”. És a dir, usava unes formes d’anglès que podrien ferir algunes orelles. Per exemple, la popular “havanera” es van convertir en una cançó que ben pronunciada s’hauria de titular “That’s love”, però en comptes d’això es va escriure i es pronunciava “DAT’S love”. També, la “cançó de la carta” que aquí hauria estat “The cards don’t lie” s’escoltava com a “DE cards don’t lie” i així tota la representació. Un cop el aleshores famós productor BILLY  ROSE va decidir tirar endavant el projecte va començar el llarg procés de formar un repartiment, tenint en compte que es tractava d’un musical i no d’una òpera. Una dificultat afegida va ser que els actors habituals de Broadway eren blancs i va resultar difícil trobar‐ne de color pels papers protagonistes. De Philadelphia van ser MURIEL SMITH (estudiant) i LUTHER SAXTON (ascensorista), triats respectivament pels papers de Carmen i Joe. Va resultar també que el Departament de Policia de Nova York, es va veure obligat per Washington a cedir l’oficial GLENN  BRYANT per tal que interpretés el paper de Husky Miller.

El primer dia d’assajos, només un dels cent quinze actors del repartiment tenia experiència escènica. Una altra curiositat és que HAMMERSTEIN II va ser considerat com l’autor que va introduir morts en un musical de Broadway, gènere fins llavors considerat com a divertit o alegre. El públic havia vist morir en un escenari al malvat Jud de OKLAHOMA; també moriria, però amb l’esperança de redempció, el desgraciat Bigelow de CAROUSEL; i, finalment,  per edat i malaltia, el rei de Siam a EL REI I JO. Però, ningú ho havia fet de la forma que mor Carmen Jones en mans del seu apassionat enamorat. El fet de que es tractés de l’adaptació d’una òpera ho va fer més passador, tot i que l’obra va ser escrita per estrenar‐se en un escenari més proper al Carrer 42, que del Metropolitan. Tot hi això, segons va dir HAMMERSTEIN, les crítiques van ser molt més favorables del que esperava. El New York Times proclamava : “Hammerstein en cap sentit ha escrit una paròdia, simplement ha fet una paral∙lelisme meravellós, simplement meravellós”, mentre que el New York Daily News deia: “Hammerstein, el millor autor de lletres de cançons en el negoci, ha fet un treball de poeta i de músic amb el llibret”, Com era d’esperar hi van haver veus que van opinar que es tractava d’ “un truc estrany”, referint-se tant a l’adaptació com el repartiment. Finalment, d’altres van dir que aquest musical trencava tabús sobre l’òpera en anglès i l’òpera per a repartiments i públic de color.

Des de la seva estrena l’obra ha tingut diferents reposicions sent potser la més reeixida la feta l’any 1991 a Londres, que va guanyar el Premi Olivier a millor nou musical, premi que també va destacar a l’actriu WILHELMENIA  FERNANDEZ (Carmen). L’any 1954 HAMMERSTEIN  i HARRY  KLEINER van fer l’adaptació pel cinema, amb direcció d’ OTTO  REMINGER i amb DOROTHY DANDRIDGE i HARRY BELAFONTE de protagonistes. Curiosament el mateix director i actriu apareixerien a la versió  cinematogràfica de PORGY & BESS (1959) dels germans GERSHWIN, un altre musical –o òpera‐ amb repartiment totalment de color. Però és clar, aquesta seria una altra història.

                           Pere Garcia

.

Imatge de complement
Ampliar imatge
UNA TEMPORADA MOLT ALTA

 


        Ni més ni menys que 110 espectacles. Sí, llegiu bé, 110 propostes formen la programació de la 24a edició de TEMPORADA ALTA, l'anomenat Festival de tardor de Catalunya, Girona/Salt, que tindrà lloc entre el 2 d'octubre i el 8 de desembre a diferents espais de la ciutat i Salt. Música, teatre, dansa, circ i cinema són les diferents disciplines que recull la programació del Festival. Personalitats internacionals de gran renom,  com
Peter BROOK, Guy CASSIERS, William KENTRIDGE, Oskaras KORSUNOVAS, Declan DONNELLAN, Thomas OSTERMEIER, etc. etc, són directors que es veuen anunciats a les més prestigioses cartelleres europees. I resulta que per uns dies tindrem ocasió de descobrir els seus darrers treballs a Girona. Aquests noms i molts altres són els que donen brillantor al Festival, i mouran molts espectadors. Ara bé, no us penseu que tot acabi aquí, ja que es podran veure 66 produccions d'autoria catalana, que demostren que, malgrat crisis i el maleit 21% amb que es grava la cultura, "l'espectacle continua" amb més força que mai. Parlar o recomanar tanta cosa, seria tasca feixuga i compromesa, però de la mateixa manera que us recomanaríem algun espectacle si ens ho preguntéssiu pel carrer, tot seguit, a títol informal, us podem ajudar a fer la vostra tria.


De les produccions internacionals, i per les experiències viscudes - molts directors són ja habituals del Festival-, quasi a ulls clucs agafeu  entrades per
Ubú i la comissió de la veritat (11 d'octubre) que dirigeix William KENTRIDGE i que va ser l'espectacle que el va donar a conèixer al món, fa 18 anys. Aquí es barreja teatre, música, animació i, per damunt de tot, els titellaires de la Handspring Puppet Company, ara mundialment coneguts per l'espectacle War horse, i dels que tenim experiències inoblidables amb els seus treballs amb KENTRIDGE, vistos a Girona, com ara Woyzeck i el retorn d'Ulises.


L'anglés
Declan DONNELLAN director de la Cheek By Jowl Company, presenta, com resulta habitual en ell, un Shakespeare poc vist: Mesura per mesura (28 i 29 d'octubre). Ara bé, ho fa amb parlat en rus, ja que els actors protagonistes - molts per cert- pertanyen al Puixkin Teatre de Moscou. Oskaras KORSUNOVAS ens va deixar clavats a la butaca amb la versió que de La gavina de Txejovk va presentar l'any passat a El Canal. Ara torna dirigint a Juozas BUDRAITIS a l'obra de Samuel BECKETT més representada en el Festival: L'última cinta Krapp (23 i 24 d'octubre). Hauran passat les Fires peró del 19 al 22 de novembre una carpa de circ s’instal·larà a La Copa per acollir la companyia Baró d'Evel que enguany ens meravellarà amb Bèsties un espectacle que transporta l'espectador als temps en que homes i cavalls vivien en comunió en un món salvatge. Tot amb la poesia i bellesa a la que ens té acostumats aquesta companyia renovadora de l'espectacle de circ. Creiem que us hem suggerit 4 títols molt recomanables dins el internacionals.

Ens van agradar molt, molt, dos "solos" que tornen: Terra baixa (22 de novembre) amb un genial Lluís HOMAR interpretant la Marta, Manelic, Núria i Sebastià creats per Guimerà, sense deixar mai de ser HOMAR. I de forma semblant Lolita FLORES en el personatge de la Colometa, asseguda en un banc, aconsegueix el prodigi de fer-nos veure tots els personatges creats per Mercé RODOREDA a La plaça del diamant (28 d'octubre). Vilafranca, un dinar de festa major (5 de desembre) de Jordi CASANOVAS, descrit com "un drama familiar possible a qualsevol casa", que tanca la trilogia sobre la identitat catalana (les anteriors van ser Patria i Una historia catalana), i que un gran repartiment en estat de gràcia ha convertit en un èxit del tot merescut. LES ANTONIETES tornen a La Planeta (el seu hàbitat a Girona), amb una versió molt particular de Un tramvia anomenat desig (6 de novembre) de Tennessee WILLIAMS amb solsament els personatges de Blanche, Stella, Stanley i Mitch (tampoc en falten més), que pot ser un dels espectacles de l'any. Una sàtira cruel i ferotge - fa anys es va veure amb el títol de Taurons- sobre el món del cinema escrita pel genial David MAMET arriba ara batejada com a Una altra pel·lícula (23 i 24 d'octubre). David SELVAS i Julio MANRIQUE, que també dirigeix, es volen "menjar" a la "pobre" Mireia AIXALÀ. A la segona part, les coses canvien. Si l'any passat amb Ruz/Bárcenas els del TEATRO DEL BARRIO van agradar molt, limitant-se a representar el descrit en les actes del juduci que els enfrontava, ara presenten El rey (4 de desembre), en la que es plantegen fer una reflexió sobre la monarquia, a partir de la figura de Juan Carlos I. Luis BERMEJO, Guillermo TOLEDO i Alberto SAN JUAN, que a més de ser-ne l'autor i director també interpreta. Fins aquí la nostra suggerència teatral.

De música tenim a la "diva, més diva de totes les dives", que ha passat per Temporada Alta amb actuacions memorables i una per oblidar: recitant Bukowsky. Parlem de Ute LEMPER (8 de novembre) que presenta l'espectacle Last tango in Berlín en el que interpreta temes de Piazzola, Brel i Piaf. I pot resultar. 73 raons per deixar-te (8 d'octubre), és un musical de petit format que s'estrenarà al Festival, però els crèdits artístics dels intèrprets - Abel FOLK, Mercè MARTÍNEZ, MONE i Marc PUJOL-, i l'equip format per Guillem CLUA (autor), Jordi CORNUDELLA (compositor) i Elisenda ROCA (directora), son quasi una garantia. De la mateixa manera ho és Carles SANTOS que amb Patetisme il·lustrat ( 13 de novembre), segur que no deixarà indiferent ningú.



I molt més. Ja hem dit que son 110 espectacles. Però està clar que tant pot fer mal. Jo de vosaltres miraria i remiraria el programa.

     Pere Garcia Vidal

Imatge de complement
Ampliar imatge
Els vuitanta-cinc anys de Stephen Sondheim
Comentari de Pere Garcia Vidal

  

El passat dia 22 de març, STEPHEN SONDHEIM el més gran compositor viu de teatre musical, celebrava els seus 85 anys. El fet de que fa més de 7 anys que no ha estrenat cap nou espectacle i que el darrer, Road Show, va arribar a Broadway amb més pena que glòria, desprès de passar per diferents títols i directors, faria pensar que els dies gloriosos d’ el mestre han passat. Esperem que no.

STEPHEN Joshua SONDHEIM naixia a Nova York el 22 de març de 1930. Quan els seus pares es separaren ell tenia 10 anys. Per aquell temps era amic de JIMMY HAMMERSTEIN, fill del acreditat lletrista OSCAR HAMMERSTEIN II, que amb RICHARD RODGERS han omplert molts anys de teatre musical americà amb títols com Oklahoma, Al sud del Pacífic, El rei i jo i, per descomptat, The sound of music que per nosaltres sempre serà “Sonrisas y lágrimas”. HAMMERSTEIN va tenir una gran influència en SONDHEIM, tan artísticament com personal. Va ser ell qui el va recomanar a LEONARD BERNSTEIN per a l’encàrrec de la lletra de les cançons de West Side Story (1957) [&], títol amb el que va veure per primer cop el seu nom a les lluminàries de Broadway.

SONDHEIM, però, abans havia volgut estrenar un espectacle del que ell tot sol en fos autor de la lletra i la música –Saturday night- [&]. La mort a darrera hora del productor ho va fer impossible, i el seu primer treball fent les dues coses no va sortir a la llum fins 1997, quan ja era un compositor consagrat. Llavors ja havia fet –a contra cor-, les lletres d’un  musical d’èxit, Gypsy (1959) [&]  obra que va musicar un altre gran: JULE STYNE. L’any 1962 A funny thing happened on the way to the forum [&], que nosaltres coneixem amb el títol més curt de “Golfus de Roma”, guanya el premi Tony com a “millor musical” de l’any. Però SONDHEIM, tot i ser-ne autor a la fi de la lletra i la música, no obté cap reconeixement. Anyone can whistle (1964) [&], ara convertit en musical de culte, baixa el teló al cap de 6 representacions i ni els noms de les protagonistes ANGELA LANSBURY i LEE REMICK poden evitar un immerescut fracàs. En morir HAMMERSTEIN, el seu col·laborador RICHARD RODGERS li demana faci les lletres d’un nou musical Do i hear a waltz? (1965) [&], accepta de mala gana, i únicament per la memòria  del seu protector. L’any 1970 amb el musical Company [&, senser]  comença la seva relació artística amb el director d’escena HAROLD PRINCE amb qui, fins l’any 1981, tindrà els seus èxit més grans i el major reconeixement per part de la crítica i públic. Son els anys de Follies (1971) [&], A Little night music (1973) [&], Pacific Overtures (1976) [&, sencer], Sweeney Todd (1979) [&]  i Merrily we roll along (1981) [&]. Es arrel de l’estrena d’aquesta darrera que, per no estar d’acord amb el muntatge fet per PRINCE, que es trenca una relació professional de 11 anys, i una amistat de molts més.

L’any 1984 comença una relació artística amb el director JAMES LAPINE, qui, com Prince, li fa guanyar premis Tony a la millor partitura –n’ha guanyat 9 en total, el darrer en reconeixement de la seva carrera- amb títols com Sunday in the park with George (1984) [&], Into the woods (1987) [&, fragments 1988]  i Passion (1994) [&]. Tots aquests musicals es van estrenar a Broadway, mentre que al off-Broadway, l’any 1990, JERRY ZAKS li va dirigir Assassins [&]. Novament i de la mà del seu gran amic HAROLD PRINCE estrena a Washington i Chicago Bounce (2003) [&], producció que té una acollida dolenta, sobretot per part de la crítica, el que fa que no arribi a Broadway fins l’any 2008 amb el títol de Road show (abans es va dir Wise guys i també Gold) va dirigir JOHN DOYLE.  Com hem dit al principi, aquesta va ser la seva darrera estrena a la gran avinguda teatral de Nova York.

Des de llavors diversos dels seus treballs han tingut reposicions, amb major o menor èxit: Assassins, Pacific Overtures, Sweeney Todd, A Little night music, Gypsy, West Side Story, etc., etc.). Però, sigui per la raó que sigui, sense generar cap novetat. Amb tot, el passat mes d’octubre, SONDHEIM va anunciar oficialment que està treballant amb DAVID IVES en un nou projecte basat, ni més ni menys, que en dues pel·lícules de LUIS BUÑUEL: L’àngel exterminador i El discret encant de la burgesia. Des de l’anunci que esperem sigui una realitat.

SONDHEIM A CATALUNYA    [& reportatge a TV3, el 2014]  

Pel que fa a casa nostra, de ser un perfecte desconegut quan l’any 1993 el director PERE PLANELLA va dirigir “Casem-nos una mica”, ja tenia una certa fama quan RICARD REGUANT va dirigir “Assassins” (1997) i CALIXTO BIEITO, el mateix any, estrenava Company. La companyia DAGOLL DAGOM, l’any 2007 i dins el Festival Temporada Alta, va estrenar Girona “Boscos endins” (Into the Woods). Però sens cap dubte ha estat el director MARIO GAS qui ha fet més – n’és un fervent admirador -, per donar-nos a conèixer la seva obra, puig que li ha dirigit “Golfus de Roma”, “Música per a una nit d’estiu” (A Little night music) i “Follies”. L’any 1995 GAS va dirigir Sweeney Todd, el diabòlic barber del carrer Fleet. El 8 de desembre d’aquell any SONDHEIM va assistir a una representació al Teatre Poliorama de Barcelona. Soms testimoni –vam veure la funció al seu costat-, de que en acabar va saltar a l’escenari emocionat, i va declarar que era “el millor Sweeney” que havia vist (fins llavors).

Per molts anys, doncs, a STEPEH SONDHEIM en el seu 85è. aniversari!!!

 

                 Pere Garcia Vidal

 

 

Imatge de complement
Ampliar imatge
EL BROADWAY DE LEONARD BERNSTEIN
Comentari de Pere Garcia Vidal

 LEONARD BERNSTEIN (1918-1990) va ser un americà compositor, director, music i pianista que, sobretot, arribà a la celebritat per la seva tasca com a director d’orquestra, sent el primer director d’orquestra nascut i educat als Estats Units que va ser aclamat per tot el món. Segons el crític Donald Henahan, BERNSTEIN “va ser una dels talents més prodigiosos i amb més èxit de tots els músics americans de la història”.  La fama principalment li va venir dirigint a la Filharmònica de Nova York, a la que va donar un renom extraordinari.

L’any 1944 Leonard BERNSTEIN fa la música pel ballet FANCY FREE que amb coreografia de JEROME ROBBINS va ser –i segueix sent- un dels èxits més grans del AMERICAN  BALLET THEATRE.  Per aquest ballet, l’escenògraf OLIVER SMITH va fer els decorats i va ser aquest, juntament amb el seu soci PAUL FEIGAY els qui van pensar i insistir perquè BERNSTEIN i ROBBINS allarguessin la durada del ballet, convertint-lo en un musical per Broadway.

              Danzón” per Maine-Endwell High School Band (2’39);     Fragment inicial, pel NY Ballet  (31’26)

Amb la col.laboració dels lletristes BETTY COMDEN i ADOLPH GREEN (que més tard farien el guió de CANTANT SOTA LA PLUJA), el ballet que explicava les aventures de 3 mariners en un dia lliure a la ciutat de Nova York, es convertia en el musical ON THE TOWN – que nosaltres coneixeríem en la seva versió cinematogràfica amb el nom de UN DIA EN NUEVA YORK-, que s’estrenava al Adelhi Theatre de Nova York el 28 de desembre de 1944, dirigit per GEORGE ABBOTT, amb un gran èxit degut a les extraordinàries coreografies de ROBBINS i a la innovadora música de BERNESTEIN. El musical, com ja hem dit, va esdevenir un èxit mundial quan l’any 1949 el director GEORGE SIDNEY i el ballarí GENE KELLY el van convertir en pel·lícula. El moment en que GENE KELLY, FRANK SINATRA i JULES MUNSHIN canten allò de “New York,New York it’s a wonderful town!” ha esdevingut un clàssic.

              Fragments, per l’Orquestra Simfònica de Galícia  (6’46”);     Fragment,  per Klezmer Company Orchestra (5’13”)

Precisament va ser WONDERFUL TOWN el títol del segon treball que LEONARD BERNESTEIN va fer per Broadway.  Novament com a lletristes va tenir a la parella COMDEN i GREEN, mentre que el llibre del musical es feia a partir de la comèdia LA MEVA GERMANA EILEEN, de Joseph A. FIELDS i Jerome CHODOROV. Aquesta darrera va ser estrenada l’any 1940. Aquí l’argument gira a l’entorn de dues germanes que des de Ohio arriben a la gran ciutat, l’una per ser periodista i l’altre per triomfar en el teatre. Es va estrenar el 25 de febrer de 1953 al Winter Garden de Broadway i va guanyar 5 premis Tony, inclosos el de millor musical i el de millor actriu protagonista. El citat premi actoral va ser  per a ROSALIND RUSELL, resultant que, juntament amb la música de BERNESTEIN, van ser el més aclamant d’aquella funció. Quan l’any 2004 es va fer una reposició de WONDERFUL TOWN, se li va afegir el subtítol de “el musical de Nova York”. I és que es tracta d’un cant d’amor a la gran ciutat.

              "Wrong Note Ragamb Audra McDonald i Kim Criswell  (2’25”);   Congaamb Filharmònica de Berlín (4’20”)

Molts consideren CANDIDE més una òpera que no un musical, però com a tal es va estrenar al Martin Beck Theatre l’u de desembre de 1956. Ni el llibre de l’escriptora LILLIAN HELLMAN, ni la partitura –la millor del compositor pel teatre!-, ni el treball de la gran BARBARA COOK (Cunegonde), van aconseguir convèncer ni a la crítica ni al públic, i aquell CANDIDE no va passar de 73 representacions. L’any 1974, amb un nou llibre –de HUGH WHEELER- molt més fidel al original de VOLTAIRE, es van conservar algunes lletres de la versió original del poeta RICHARD WILBUR a les que se’n van afegir de noves d’autors com JOHN LATOUCHE, DOROTHY PARKER i STEPHEN SONDHEIM. Amb direcció de HAROLD PRINCE s’estrenava aquest “nou CANDIDE” al Broadway Theatre el dia 10 de març, amb una entusiasta acollida per part de la crítica i del públic. Es va mantenir en cartell fins l’any 1976 arribant a les 740 representacions. L’any 1982 i amb l’etiqueta d’ “opereta” s’estrenava a la New York City Opera, on ha quedat dins els títols en repertori d’aquest teatre. La versió de musical, però, va tenir una altra reposició a Broadway l’any 1997. Per a totes aquestes produccions HAROLD PRINCE ha signat la direcció escènica.

              Overtura, amb Dr. Leonard Bernstein (4’41”) ;    Sencer, amb Dr. Leonard Bernstein (2h 27’02”).

L’any 1947, el coreògraf JEROME ROBBINS es va apropar a l’autor ARTHUR LAURENTS i a LEONARD BERNSTEIN per proposar-los de fer un musical a partir del ROMEU I JULIETA, de Shakespeare. La proposta canviava l’època, modernitzant-la i situant el conflicte entre una família catòlica i una altra de jueva, residents al Lower East Side de Manhatan. L’antisemitisme dels catòlics “Jets” envers els jueus “Esmeraldes” va donar un argument que no els va acabar de satisfer. Van deixar el projecte en un calaix i tots tres van emprendre nous treballs. BERNESTEIN va fer la banda sonora de LA LLEI DEL SILÈNCI (On the waterfront) d’Elia KAZAN. Van passar anys, fins que es reuniren de nou, s’afegiria al projecte al lletrista Stephen SONDHEIM i van centrar l’argument en la lluita entre nadius i porto-riquenys. Tony en comptes de Romeu, Maria en lloc de Julieta i el West Side novaiorquès en comptes de Verona. Desprès de funcions prèvies a Washington,  WEST SIDE STORY s’estrenava el 26 de setembre de 1957 al Winter Garden de Broadway, amb la majoria de crítiques a favor de la funció que arribaria a aconseguir 732 representacions. A l’hora dels premis Tony, però, WSS només aconseguiria premi per a la coreografia, de JEROME ROBBINS, i els decorats, d’OLIVER SMITH.  I la cosa s’hauria acabat aquí, si no hagués estat per la pel·lícula que dirigida per JEROME ROBBINS i ROBERT WISE s’estrenava el 18 d’octubre de 1961. El públic la va acollir entusiàsticament als Estats Units, i pel fet d’aconseguir 10 Oscars dels 11 pels que va estar nominada, la van llençar a tot el món convertint-se ben aviat en un film de culte, tant pels aficionats com, fins i tot, per a detractors del gènere musical. A casa nostra, on el gènere musical a la gran pantalla no és que tingui molts seguidors, es va produir l’insòlit fet de que la pel·lícula, en versió original subtitulada, aconseguís omplir el tot just estrenat Aribau Cinema de Barcelona per espai de més d’un any.

              Maria feels pretty”, film amb Natalie Wood  (3’23”) ;     “Tonight”, amb Te Kanawa,  Carreras I Sendall  (4’39”) ;  “Mambo”  en film de Robert Wise (3’31”).

A part de ser on està situada la Casa Blanca a Washington, 1600 PENNSYLVANIA AVENUE és el títol del darrer musical de BERNSTEIN, del que en va sortir tant escaldat que, fins i tot, no va permetre s’enregistrés la partitura en disc. L’obra gira a l’entorn dels ocupants de la Casa en el període comprès entre 1800 i 1900. Dos actors – KEN HOWARD i PATRICIA ROUTLEDGE- interpretaven a tots els presidents i primeres dames, mentre que GILBERT PRICE i EMILI YANCY tenien cura dels papers dels servents. Les funcions prèvies a Washington van ser un desastre i el director original –FRANK CORSARO-, el coreògraf –DONALD McKAYLE-, i l’escenògraf TONY WALTON, van deixar la producció mentre estaven a la capital. Amb tot un equip nou, el 4 de maig de 1976, s’estrenava al Mark Hellinger Theatre de Nova York. De les prèvies a Washington sols en quedaven els decorats i vestuari, els actors i un tema de BERNSTEIN, el número d’apertura –Rehearse!-, la resta tot era material nou.  Desprès de 13 funcions prèvies i 7 de normals, 1600 PENNSYLVANIA AVENUE baixava definitivament el teló el dia 8 de maig.

Sortosament, la partitura ha quedat. La discogràfica Deutsche Grammophon l’any 2000 la va treure amb el títol d’ A WHITE HOUSE CANTATA. L’enregistrament d’aquest musical, en el que la gran BARBARA HENDRICKS té cura del paper de Seena, la serventa. Segurament que a BERNESTEIN li hauria agradat.

              Take Care of This House”  amb   Julie Andrews (4’20”) ;   “Take Care of This House”, amb   Jennifer Hudson (3’51”)

 

Tret d’aquest darrer, tots els musicals del compositor han tingut una llarga vida als escenaris, amb gran nombre de reposicions anys després de les seves estrenes: Per sort!.

     Pere Garcia Vidal

 

Imatge de complement
Ampliar imatge
GRANS CITES LÍRIQUES A MADRID
Comentari de Pere Garcia Vidal

 El cap de setmana del 31 de gener i 1 de febrer del 2015, quedarà a l’historia madrilenya com el de “la gran manifestació”, però pels aficionats a la lírica quedaran, també, com a destacables pel recital fet per l’actriu i cantant americana AUDRA McDONALD al Teatro Real, i l’estrena del programa doble format per LADY BE GOOD de Gershwin i LUNA DE MIEL EN EL CAIRO del mestre Alonso al Teatro de la Zarzuela.

 

Del recital d’Audra McDonald que va ser d’un sol dia, en farem comentari en una propera entrega, pel que fa al “doble” de la Zarzuela, tot i que segurament a hores d’ara haurà exhaurit les entrades per tots els dies, si per un casual aneu a Madrid fins el dia 15 de febrer i podeu, us recomanem no us el deixeu perdre.

 

LADY BE GOOD, amb llibre de Guy BOLTON i Fred THOMPSON i música i lletra de Ira i George GERSHWIN, es va estrenar al Liberty Theatre de Nova York l’1 de desembre de 1924. A la seva estrena la parella formada pels germans Adele i Fred ASTAIRE interpretaven als germans protagonistes de l’obra, papers que a Madrid han anat a càrrec de Jennie BERN i Nicholas GARRET (escocesa i anglès, respectivament) i que han estat amb diferència els millors d’un llarg repartiment. D’entrada direm que l’argument és d’una ingenuïtat aclaparadora, fins al punt que ja l’any 1924 deuria semblar vell. Això fa que el públic es desentengui ràpidament dels talls parlats –es representa en anglès, subtitulat- i esperi gaudir de la meravellosa partitura de Gershwin. Els temes “lady be good”, “nice work if you can get it” i, sobre tot, “the man i love”, que Jennie BERN va cantar molt bé, són d’un exquisidesa extraordinària que mai ens cansaríem d’escoltar.  Però –sempre hi ha d’haver un però-, què va passar amb els intèrprets?  Doncs que els papers protagonistes els van interpretar actors de comèdia musical, acostumats a actuar amb orquestres de 18 o 20 professors al “fosso” i, és clar, les seves veus no hi podien fer res davant els quasi 100 músics de l’orquestra de la Comunidad de Madrid que és la titular d’aquest teatre. Un teatre, en el que la paraula “amplificació” sona a sacrilegi. El resultat és que vam haver de conformar-nos amb uns actors sota de les seves possibilitats.

 

LUNA DE MIEL EN EL CAIRO, amb llibre de José MUÑOZ ROMAN i música de Francisco ALONSO, es va estrenar al Teatro MARTÍN de Madrid (catedral de la revista) el 6 de febrer de 1943 –es va poder veure al Teatre Municipal de Girona el 30 de gener de 1944-, aconseguint un èxit extraordinari. Eren anys de postguerra dura i pura i la gent tenia ganes d’entreteniment, esperant que la música els alegrés la trista realitat. I aquí tan el llibre com la partitura són de primera: un resultat divertit, melodies enganxoses, amb números mol avançats per l’època. Tot i que en algun tema hi ha un acostament  al jazz, de seguida es deixa  veure la procedència andalusa d’ALONSO. Malgrat que en el seu moment l’obra va ser qualificada d’opereta, amb els anys se l’ha considerat revista, això si, un dels grans clàssics del gènere. Els seus autors van “aparcar” les picardies i dobles sentis de títols con LAS LEANDRAS o LAS CASTIGADORAS, d’abans de la guerra, per portar un argument totalment blanc, propi dels temps que corrien. Aquí, el repartiment és molt més escaient. Les sopranos Mariola CANTARERO i Ruth INIESTA, potser tenen unes veus “massa bones” per els temes que han d’interpretar. La CANTARERO es llueix amb un “pasodoble” tret de “Las de armas tomar”. Pel seu costat el baríton David MENÉNDEZ està magnífic de veu i presència com a Eduardo, molt superior en tot al Carlos CASARAVILLA que la va estrenar el paper. Però qui més apropiada està –es mou entre cupletista i diva-, és la mezzo Mª Jose SUAREZ que en  la “Canción Tapatia” s’emporta un gran aplaudiment. La resta  bona, sens alts ni baixos. Núria CASTEJÓN ha fet unes bellíssimes coreografies per les dues obres, donant-li a cada una el to que li correspon. L’apoteosi revisteril de “Luna de miel...” és per treure’s el barret. Menció a part, mereix el COR de La Zarzuela dirigit per Antonio FAURÒ. Fa anys els venim seguint i tenen un nivell altíssim. En aquest cas, sobre tot el cor femení, de manera que les cantants en un “plis plas” passen de ser sofisticades novaiorqueses, a “pícaras” vicetiples de revista. No sols canten molt bé, sinó que interpreten  de meravella.

Emilio SAGI és el director d’escena, i el factòtum de tot. Amb l’ajut de l’escenògraf Daniel BLANCO i un vestuari esplèndid de Jesús RUIZ ha fet un espectacle, que no ens fa cap vergonya dir-ho, estèticament actualment NO ES VEU a Broadway. Segur que ha de ser caríssim, però fa lluir cada un dels euros que empra en la producció.

I aquesta és una altra. Le representacions es limiten a 12. Sí, hem dit 12, el que suposa que, si no hi ha reposició en properes temporades, la despesa haurà estat considerable. El Teatro de La Zarzuela, com el CDN, i la Cia. del Clásico Nacional estan totalment subvencionats per l’INAEM, això permet als teatres “dramàtics” d’oferir un preu de 18 euros la millor entrada, i al líric a 44 euros. Si per sort –o desgràcia-, passeu dels 65 anys, a les citades funcions es pot entrar per 9 i 22 euros, respectivament. S’ha de tenir en compte, però, que si la companyia surt de gira la referència de preus no serveix. Així, per veure la mateixa “DOÑA FRANCISQUITA” que a Madrid van veure per 22 euros, al Liceu, que hi posava l’orquestra i el cors, nosaltres la vam veure pagant 85 euros, i no es tractava de la millor entrada.

De totes maneres, si podeu –recordeu, fins el 15 de febrer-, La Zarzuela és fita obligada si aneu a Madrid.

 

Les dues versions del musical que hem tingut a les nostres contrades
Ampliar imatge
EL 23 DE GENER ARRIBA ALS CINEMES "BOSCOS ENDINS"
Comentari de Pere Garcia Vidal

 El 5 de novembre de 1987 s’estrenava al Martin Beck Theatre de Broadway, el musical INTO THE WOODS amb llibre i lletra de les cançons de JAMES LAPINE i música del compositor STEPHEN SONDHEIM. Tan l’un com l’altre van aconseguir el premi Tony d’aquell any al millor llibre i millor partitura, però no el de millor musical, que aquell any va ser per THE PHANTOM OF THE OPERA. Casualment s’ha de dir, que tant ANDREW LLOYD WEBBER (El Fantasma de la ópera, Cats, Evita, etc) i STEPHEN SONDHEIM (Into the woods, Company, Follies, A little night music, etc), són els compositors VIUS amb més seguidors –normalment antagonistes-, dins el mon del teatre musical.

INTO THE WOODS, traduït literalment com a BOSCOS ENDINS va tenir la seva estrena entre nosaltres dins la Temporada Alta del 2007 a càrrec de la Companyia Dagoll Dagom. L’argument volta a l’entorn de diferents personatges de contes dels germans Grim alguns coneguts nostres –la caputxeta, la ventafocs-, i altres no tan –Rampuzelle, Jack i la seva vaca-, que a la primera part s’endinsen dins el bosc donant joc a una divertida aventura en que una bruixa demana 4 objectes per trencar diferents maleficis. La diversió i ganes d’aconseguir “una vaca blanca com la llet, una caputxeta vermella com la sang, un cabell grog com el blat i una sabata pura com l’or” , es tornen en disputes, baralles i mort a la segona part. Una segona part, que en el teatre era “problemàtica” en totes les versions que se’n han fet –la catalana, era de les pitjors- i que sembla darrerament s’han solucionat.

Al cap de 27 anys de la seva estrena, i de mà de la productora DISNEY, INTO THE WOODS es converteix en pel·lícula dirigida pel ex ballarí i coreògraf ROBERT MARSHALL esdevingut director de cinema que ha aconseguit èxits com NINE i MEMORIAS DE UNA GEISHA, i sobre tot el dur a la pantalla gran el gran èxit musical que és CHICAGO. De moment semblaria que BOSCOS ENDINS va per bon camí, ja que es va estrenar als Estatus Units el dia de Nadal del 2014 i tot i tractar-se d’un “musical” i d’un compositor “difícil” com es STEPHEN SONDHEIM, va ser la segona estrena de les festes nadalenques amb més recaptació, desprès del gran èxit que es INVENCIBLE (unbroken) d’Angelina Jollie.

El proper dia 23 INTO THE WOODS (els cartells mantenen el títol en anglès) arriba a les nostres pantalles. MERYL STREEP és la bruixa, ANNA KENDRICK la ventafocs, JAMES CORDEN i EMILY BLUNT són el flequer i la seva dona, i JOHNNY DEPP és el llop de la caputxeta. Tot i que al contrari d’ ELS MISERABLES, el darrer musical esdevingut pel·lícula, aquí hi ha MÉS diàleg, tot i que la música és protagonista absoluta amb temes com NO ONE IS ALONE, HELLO LITTLE GIRL, CHILDREN WILL LISTEN o el llarg INTO THE WOODS del començament formen part d’una de les millors partitures de SONDHEIM.

            Adjuntem enllaç al tràiler en espanyol:  

 http://www.labutaca.net/trailers/into-the-woods-trailer-espanol/

Les crítiques als EEUU han estat molt bones –aquí és on diuen, que la segona part està més aconseguida que al teatre-, i per tant ens preparem per gaudir d’un musical amable, divertit, de bon veure, ben interpretat.... i sobre tot molt intel·ligent. Tot i ser-ne els protagonistes herois de contes i ser apte per a tots els públics, són potser els més petits els menys indicats per veure aquests BOSCOS ENDINS.

Xerrades sobre Mozart
UN CICLE DE CONFERÈNCIES SOBRE MOZART A GIRONA
Per Joan Vives
 

    S'anuncia un curs o cicle de conferències a Girona. Porta per títol Wolfang Amadeus Mozart. El conferenciant és el Joan Vives. Ells és historiador de la música, intèrpret musical (de flauta) i col·labora habitualment a Catalunya Música (presenta el programa Preludi, els dies feiners de 7 a 9 del matí).

     Les xerrades s'iniciaran el 23 d'abril del 2015 i afectarà cinc dijous seguits Es fa a La Fontana d'Or  (C/ Ciutadans de Girona) a les 7 de la tarda. Ho organitza La Caixa. Els preu és de 4€ per sessió (els que tenen compte a l'entitat gaudeixen de la meitat del preu). Es pot agafar les xerrades que hom vulgui (una, diverses, totes,).

 
Aquest web forma part de: Portal Municipal d'Entitats de Girona